Centenari del Congrés de Sants #100anysCongresSants

Enguany es celebra el Centenari del Congrés de Sants, una efemèride fonamental per entendre una de les èpoques més àlgides de l’obrerisme català.

Donat el grau de desconeixement general que hi ha sobre aquesta època a la nostra ciutat, des de l’Assemblea de Barri de Sants creiem important recuperar tan el que fou i significà aquell congrés, com el context en el que es produí.

El dissabte 30 de juny a les 10h a 14h a La Lleialtat Santsenca (c/ Olzinelles, 31), aprendrem sobre el procés del congrés i la seva irradiació, un exemple d’autoorganització a partir del qual emmirallar-nos per l’avui. Totes convidades!


El 1918 als barris obrers catalans es respirava un ambient clarament pre-revolucionari. La influència de les revolucions a Rússia i Ucraïna, les revoltes a Itàlia, França, Alemanya, i també a l’Estat espanyol, avivaren les esperances d’emancipació obrera. Per molts, la revolució revestia un caràcter imminent. Les successives onades vaguístiques, ens uns moments de crisi política i social severa i l’encariment de subsistències degut a la Gran Guerra, foren el combustible necessari pel creixement de les organitzacions obreres i la constitució d’una gran central sindical que aconseguí articular la majoria de l’obrerisme, superant el societarisme anterior, després de molts intents fallits previs.

El Congrés de Sants es celebrà entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 a l’Ateneu Racionalista de Sants del carrer Vallespir, i pretengué l’articulació efectiva de la Confederació Regional del Treball de Catalunya dins la Confederació Nacional de Treballadors (CNT). Estratègicament marcà una època, el congrés aprovà la constitució del Sindicat Únic, l’articulació de seccions sindicals de ram o d’indústria, de manera que facilità una coordinació més efectiva a l’hora d’estendre la solidaritat i encarar els conflictes. La formació dels sindicats únics, lluny d’esdevenir senzilla, topà també amb resistències internes d’alguns sectors, com per exemple els partidaris del sindicalisme de base múltiple o els defensors de l’autonomia dels oficis, i requerí de l’esforç coordinat de molts militants que recorregueren la geografia del país, realitzant mítings i explicant els avantatges del nou sistema per totes les conques i comarques industrials. La reestructuració sindical fou clau per entendre l’èxit de la vaga de la Canadenca de l’any després i el creixement efervescent de la CNT, que de poc més de 15.000 afiliats arribà a tenir-ne 427.000 el 1919 a Catalunya, el que representava la pràctica totalitat de la població obrera catalana.

De forma paral·lela a aquell procés, l’autoorganització obrera augmentà de forma quantitativa i qualitativa. El grau de conflictivitat cresqué amb vagues, motins i revoltes, i fins i tot escapà de l’estricte món laboral, amb temes com el lloguer o amb la denominada «guerra de les dones», quan la pujada dels preus de les subsistències provocà que multituds de dones organitzades assaltessin comerços i cridessin a la vaga general.

L’embat revolucionari tan sols s’aturà amb la violència, la promoció del pistolerisme amb l’assassinat sistemàtic de sindicalistes i posteriorment mitjançant la dictadura de Primo de Rivera, l’únic mètode eficaç de sempre per part de les classes dominants d’aturar la vertebració d’una força obrera popular antagònica, potent i amenaçadora.

Avui fa cent anys, la revolució era imminent, semblava possible, i només les pistoles de la patronal i la dictadura de Primo de Rivera pogueren aturar la potència de l’antagonisme proletari als carrers de la ciutat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*